#EnPrimeraPersona | Blog d’Especialista Municipal Voluntari/ària

Blog de Jonatan Ruíz López, tècnic de l’Ajuntament de Ròtova i veí de Vilallonga, qui ha compartit durant qui ha cooperat durant els mesos d’agost i setembre per una millora de la incidència pública dels i les joves, així com en el foment de la participació juvenil, a diferents municipis de les regions Chiquitana i Guaraya (Bolívia) juntament amb l’ONGD Proceso Servicios Educativos

La particular i humida brisa de l’orient bolivià és qui dona la benvinguda a tot passatger en traspassar les portes de l’aeroport de Viru Viru cap a l’extraradi i zona més allunyada de Santa Cruz, la frenètica ciutat que mai dorm. Siga l’hora que siga, tindràs l’oportunitat d’ocupar-te en alguna cosa que et vinga de gust. I si es tracta de menjar, no et defraudarà cap dels seus establiments a peu de carrer i, com diria un bon camba, “para achetarse bien”.

Com no podria ser d’altra manera, llavors, així em van rebre els meus nous amics de l’orient bolivià. Aprenent com era geogràficament Santa Cruz i els seus particulars anells, travessarem l’artèria principal de la ciutat en direcció cap a Cotoca, un municipi considerat la pedania de la ciutat de Santa Cruz i segons els cruceños, on es cuina bona carn a la brasa i on s’elabora el millor xarop de sucre o jalea de tot el país.

Definitivament una rebuda sense precedents, plena d’alegria i de caliu. Un exemple claríssim de la màxima boliviana Suma Qamaña o Vivir Bien, considerat un dels seus valors més importants. Puc dir amb la boca ben plena que la gent amb la qual m’he relacionat, ha sigut afectuosa, propera i entregada. Em fa pensar que la vida a Bolívia és contràriament a la lògica individualista a la qual estem acostumades a Europa. És per això que sempre afirmaré de manera molt mal generalitzada, que Bolívia (o almenys Santa Cruz) és un país on prima la felicitat, el fet de compartir amb les altres i on el projecte vital es basa principalment a fugir de les complicacions. Per damunt de tot.

Les companyes de PROCESO, entitat amb la qual he realitzat l’assistència tècnica en un projecte d’apoderament i participació juvenil, em reberen a les seues dependències institucionals amb una tradicional celebració de l’orient bolivià (per a continuar l’agasajo) fent que em sentira, encara si cap, més còmode i acompanyat. Poc després m’explicaren el meu paper en la institució i més concretament en el projecte: “Juventud chiquitana y guaraya, agentes de cambio en sus municipios”.

Un projecte destinat als Consells Municipals de Joventut, els Equips Tècnics Juvenils, així com altres plataformes juvenils o estructures de joves organitzades dels pobles indígenes de la Chiquitania i Guarayos perquè, a través de tallers als seus municipis, puguen rebre una acurada formació que els capacite i els proveïsca de ferramentes tècniques per a la incidència política i social, així com per a la gestió pública en tots els nivells de govern i especialment en l’àmbit municipal.

És gràcies a aquest projecte amb el qual també he aprés que hi ha dues Bolívies. D’una banda, l’occidental o de l’altiplà, que és la que més coneguem a la resta del món. On predomina l’estètica andina amb la seua particular vestidura del ponxo, el capell i les faldes amb volantins; també les famoses alpaques, la flaüta Siku i els paisatges a diferents altures. Però la desconeguda Bolívia es troba a l’altra banda cap a l’orient. Com dic, la gran desconeguda i, irònicament, la que més ocupa en extensió i també en població el país.

Anomenat el “mar verd”, perquè quasi tota l’extensió que ocupa és una amalgama vegetativa de diferents tipus d’arbres, esbarzers i camps d’agricultura. Per això és considerat l’hort productiu del país, i on habiten un total de 34 pobles indígenes, dels quals he tingut l’honor i la sort de treballar amb joves de dos d’aquests: El Poble Chiquitano i el Poble Guarayo.

Sense pretensions de simplificar una cosa tan complexa, diversa i enriquidora com és la sociologia de qualsevol país, vull afegir que concretament Bolívia és una mescla heterogènia de moltíssimes cultures (36 pobles indígenes) que coexisteixen al llarg de tot el país. I per això és conegut amb el nom d’Estado Plurinacional de Bolívia, com no podia ser d’altra manera. Paga molt la pena visitar un nou país, més si és Bolívia, per trencar amb la lògica europea i els seus debats sobre les nacionalitats que acostumen a donar-se en l’actualitat. No tenim cap lliçó a donar, només asseure’s, veure i aprendre un poc. Que falta ens fa.

Ha estat a través d’aquesta experiència on he pogut aprofundir molt més en la meua experiència com a professional de joventut i on he entés perfectament altres realitats, completament diferents de les de la joventut europea. Afegir que, res del que puga dir, explicaria ni tan sols la meitat del que ha estat amb l’experiència amb els joves en el seu conjunt. Però perquè a ningú li quede cap mena de dubte i s’anime a visitar aquest meravellós país, més si es tracta d’un professional de joventut, educador o altra professió del sector, dir que ací aprendrà realment en què consisteix la seua feina i, sobretot, que de ben segur que un tros del seu cor es quede ací.

He tingut l’oportunitat de conéixer joves organitzades d’un total de 8 municipis. Totes aquestes amb realitats diferents en l’àmbit estructural, ideològic i cultural. De totes i cadascuna de les organitzacions i consells juvenils que he conegut he aprés i m’han donat més del que jo he pogut aportar. Fugint de la lògica colonitzadora i salvadora, sent dir a aquella persona que crega que ací té alguna cosa que instruir, aclarir-li que més bé resultarà al contrari. A mi m’han salvat en certa manera.

Qui realment ha fet valdre aquesta feina, qui m’ha ensenyat que hi ha esperança en la joventut organitzada i disposada a canviar la seua realitat, ha estat la joventut chiquitana i guaraya. On he aprés quan fermes són les conviccions de les joves d’aquesta banda del planeta i les ganes de lluitar pels seus drets com una manera de fer justícia social. On considerar-se inferior i no fer valdre l’estatus social de jove per contraposar-se a l’adultcentrisme, no és una opció que es contemple.

Ha estat una de les experiències més gratificants de la meua vida aprendre i conviure amb les joves de San Rafael, San Miguel i San Ignacio de Velasco, San José de Chiquitos, Roboré, Concepción, Ascensión de Guarayos i Urubichá. D’elles i ells me n’enduc un aprenentatge totalment professional, però també per a la vida. Ara toca endur-se aquesta motxilla carregada d’aprenentatges per compartir-los amb altres que puguen agafar el que puguen. Perquè d’això es tracta la cooperació internacional, en compartir per aprendre, en fer valdre diverses experiències per complementar-se i enriquir-se de manera mútua. En ser totes cada vegada més juntes de cap i de cor.

Jonatan Ruiz López